Feeds:
Entrades
Comentaris

Ella es mou al ritme de la bossa nova. I no és una gran ballarina, però té la sensualitat a flor de pell. I a la mà hi duu una copa, tacada de pintallavis vermell. I tanca els ulls cada vegada que beu un glop de vi. I duu un vestit que ai!, que avui està especialment guapa.  I se t’acosta mirant-te fixament. I fa tan bona olor. I penses que no, que no pot ser, que això ja fa massa que dura. I com pot ser que estigui tan tremenda? I no, que després te’n penediràs. I quina dona, però què carai té que t’agrada tant?

Ja fa estona que notes que et mira i intentes no correspondre-hi. I penses que ai, què pesat, sempre igual. I el veus allà, recolzat en una barra. I el trobes més atractiu que mai. I et dius a tu mateixa que no, que avui és la teva nit, que avui en tastaràs un altre. I continues ballant, tan bé com saps, a veure si en pesques algun de diferent. I et trobes que l’estàs mirant. I no, no, no, no, però què fas, burra? I ja ets davant seu. I no, que avui no havia d’anar així, que sempre recaus, que ja comences a semblar tonta. I quina febrada. I quines mans.

Meu Samba Torto, per Clara Moreno i Celso Fonseca

L’uniforme

Una classe: vint-i-cinc alumnes. Totes arrenglerades en tres files de sis i una, l’última, de set. Totes vestides amb el mateix uniforme: els mocasins, de pell amb amb borles; els mitjons, just per sota del genoll; el vestit, just per sobre del genoll (“una dona ha de saber on són els límits de la decència”, sentenciava, sovint, Sor Teresa, una monja eixuta i freda, amb uns llavis gairebé imperceptibles i una arruga permanent entre cella i cella); la camisa, botonada fins a dalt. Tot, de color blau marí (“que quedi clar: prussià, senyoretes, aquest blau és prussià, i no un simple marí”, no es cansava de repetir la Senyoreta Puig, una dona amb deliris monàrquics que, de fet, de senyoreta, ja no en tenia res).

Aparentment, totes iguals: devotes, aplicades, responsables i riques, preparades per a ser les esposes perfectes d’un home de negocis amb èxit (“un orgull per a la nostra escola” els havia dit, una vegada, Sor Angelina, la mestra de matemàtiques). Totes idèntiques, totes amb un gran futur.

Però fixem-nos bé en aquella noia de la segona fila: duu un vestit una mica descolorit, les vores estan gastades. Si es traiés les sabates, veuríem que els mitjons han estat sargits més de deu vegades. La diferència no s’aprecia a primera vista. Però hi és (i tant que hi és!), ella ho sap més bé que ningú. La sent quan les seves amigues parlen del vestit nou que s’han comprat, d’aquelles sabates que els han regalat els pares o dels nois rics amb qui les volen prometre. La sent els dissabtes, quan elles queden per anar a prendre xocolata desfeta i ella s’ha d’empescar alguna excusa per no explicar que no s’ho pot permetre. De fet, ja la sentia de més petita, quan a l’escola els feien fer redaccions sobre el que havien fet durant les vacances o sobre el que els havien portat els Reis: mentides, sempre mentides.

Avui, absorta durant la lliçó, contempla la classe i pensa que tanta perfecció, que tant d’uniforme, són una farsa. Tot allò, en el fons, no aconsegueix millorar res: ella continua sent pobra i se sent cada cop més llunyana de l’elit amb la qual la confonen. És com la capa de pintura blanca que intenta tapar, sense èxit, les esquerdes de la paret de la seva habitació.

Començo un bloc. Sí, jo, la Maria, la que deia que mai no se’n faria cap, en començo un. Sé que hi escriuré de Pasqües a Rams, que el que hi escrigui no tindrà cap mena d’interès per a la majoria (o potser per a ningú) i que s’anirà omplint de pols. Probablement, d’aquí uns mesos, serà una d’aquelles pàgines que van a la deriva per aquest sistema immens d’Internet i que tant em recorden als trossos de ferralla que suren, erràticament, a milers i milers de quilòmetres d’on sóc jo.

“Així, per què el comences, si saps, des de bon principi, que no t’hi dedicaràs?”, direu. Us responc: perquè m’hi ha empès el João. Que no és motiu suficient per començar un bloc? Doncs jo crec que sí.